ECOELÈCTRICA II

El sol es ponia sota el darrer gratacels de la ciutat. En Pol s'aixecava del llit amb unes ganes immenses de que la nit omplís el cel. Es posava el pantaló a poc a poc, conscient de cadascun dels seus actes. La camisa arrugada tocava la seva pell adolescent i l'omplia de força per a iniciar el ritus de cada vespre.

Sortia del pis més alt del bloc de pisos del seu barri. Picava el botó de l'ascensor i en obrir-se les portes premia el botó del pis soterrani i tornava a sortir de l'ascensor, per baixar les escales de dues en dues. "He de fer esport -pensava- m'importa ben poc gastar energia en va". Arribava a la porta del pàrquing del seu edifici i anava a desendollar la seva moto elèctrica. Sortia del garatge prement amb força l'accelerador.

Els carrers eren plens de llums i pantalles gegants on sortien tota mena d'imatges impactants, suggerents. Arribava al pàrquing del tramvia que el duria a la zona lúdica de les afores. Al polígon recreatiu li esperaven els seus amics, vinguts de més enllà. Tot era com si fos un Las Vegas en miniatura, amb edificis il•luminats, terrats giratoris, ascensors transparents...Hi havien autobusos híbrids (de biodièsel i elèctrics) que unien un complex amb un altre, per tal de posar-ho fàcil als adolescents una mica pujats de to. Els treballadors del bus estaven entrenats per a solucionar les típiques baralles que cada nit tenien lloc a aquell polígon malversador d’energia. Les distraccions tenien a veure amb els jocs de realitat virtual, la creació i consum de música electrònica, els robots multiformes…Els nois i noies passaven tota la nit que altra hora havia estat estelada en aquella mena de parc on, en el fons, tot tenia una raó d’ésser.

Quan el sol despuntava per la platja oblidada d’aquella ciutat, els joves, com a robots, sortien en bloc, com altra vegada haguéssim titllat de colles proletàries, cap a la seva feina del matí. Es dirigien en el tramvia que els duria a l’altre polígon de la ciutat, en aquest cas fabril, inaugurat ja fa uns anys després de la crisi del petroli.

Prenien el camí il•lusionats, cap a la seva feina a les fàbriques de producció d’electricitat amb alló tan preuat que tenien: les seves cames esportistes i musculades que movien el batalló de bicicletes amb dinamos gegants d’ECOELÈCTRICA II.

Era allà on els homes i dones de les darreries del segle XXI havien reinventat el procés per fer que la electricitat pogués ser una realitat més enllà de les energies fóssils.

(Publicat per Susanna Martínez el 12/4/2011 al concurs de Relats Curts de TMB en la categoría de Relat sostenible)

EN UN PAÍS MULTICOLOR

En un país com tos els altres. Hi havia una munió de personatges fantàstics de cultures diferents. Exactament estaven fent una unió de colors de cada poblet de cada un. Tot i que no se semblaven gens, tots ells convivien en armonia i felicitat. Perquè cada color d'aquells era una cosa important de la vida i el que volien fer era fer un nou color i llavors serien molt més avançats.

Però una albada d'hivern, va passar una cosa extraordinària: el sol es va aixecar de color negre, els seus raigs eren negres com el carbó i va extingir els colors de tota mena d'aquell país.

Per sort, encara hi quedava a l'olla els colors que tenien que barrejar. Hi van posar tots els ingredients necessaris per fer els colors i l'olla va anar bullint, tot i la foscor. Va sortir un sol color. Però els habitatants d'aquell país multicolor es van adonar que un sol color era massa simple, massa pobre. I van fer molts més.

D'aquesta manera, van guanyar a la foscor del sol d'hivern, tot convertint-lo en un nou sol ple de colors. Perquè les coses no se solucionen amb la violència i que tampoc amb les males paraules, però això ja és una altra història.

Autors: Nil Codina (8 anys) i Susanna Martínez "mà a mà"

Il·lustració: Nil Codina

CARTA ALS REIS MAGS D'ORIENT

Estimats Reis,

Reis, jo no vull la loteria ni res d’això.

Vull una font de salut per poder-la beure i així estarem tots molt sans.

Vull una llavor de pau per poder-la sembrar i que es pugui escampar per als mars i tota la Terra.

Vull un sac de petons per a que els petons s’escampin pel món, i així tothom tindria l’alegria de tenir-los.

Així la terra seria molt bona i la gent estaria salvada de les malalties i tothom beuria de la font de salut.

Estarien tots a les seves cases tranquilets i el món seria feliç, brillaria entre les llums i per tothom us desitjo Bon Nadal.

Nil Codina

Dibuix: Arbre de Nadal, de Nil Codina (6 anys)

L'AVET RONDINAIRE

Hi havia una vegada un avet petit que vivia en un bosc proper a la ciutat. Mai estava content amb la seva realitat de cada moment. Quan veia que venien els homes de la ciutat a tallar els avets grans, sempre es queixava de ser petit i volia ser gran. A l'hivern, sempre tenia fred i volia que vingués la primavera. A la primavera el guirigai dels ocells els feien ensordir i deia: "Perquè no arribarà ja l'estiu?". A l'estiu les cançons dels nens i nenes de la ciutat que ballaven al seu voltant el molestaven sempre i deia: "Quan arribarà la tardor?". I va arribar la tardor i la humitat de les pluges el posaven molt intranquil. Com sempre rondinava per voler que arribés l'hivern. I l'hivern va arribar i ell ja havia crescut. I van venir uns llenyataires i el tallaren de socarrel. Ell deia: "Perquè no m'arrencaran amb arrels, aquests?". I va anar a parar al bell mig d'una sala d'una casa enorme de la ciutat amb molts nens i nenes que el van guarnir pel Nadal. El Pare Noël va deixar regals sota seu i els nens i nenes eren feliços al seu voltant, tot cantant nadales apreses a l'escola. Però van marxar a jugar a les habitacions i les llums de la sala es van apagar. Ell esperava que al dia següent el tornessin a guarnir i els nens juguessin al seu voltant. Però res d'això va passar. Al dia següent l'arbre tallat del bosc va tenir com a destí la xemeneia de la casa gran de ciutat. I ell va sortir amb el fum espès cap als núvols. Va tossir i es va queixar de la densitat del núvol, i va desitjar tornar al bosc d'on venia.

Adaptat per Susana Martínez de l'emissió del
9 de desembre de 2005 d'Un Conte Sonor, COM Ràdio.

Publicat a Amics Arbres·Arbres Amics el 9 de desembre de 2005

LA MEVA AMIGA DOFÍ

En el país on el coneixement va donar fruits, anomenat Heladas, hi va néixer just en els nostre temps una dofí famella anomenada kalimera. Hi vivia contenta i feliç amb la seva família -gernams, germanes, pare, mare- i el seu company kalinijta. Una nit de lluna plena la natura va voler que dintre el seu cos es desenvolupés un petit dofí. Però encara havien de passar moltes coses. Unes corrents estranyes al mare nostrum varen fer que es desviés del grup i va anar a parar a unes costes dures i plenes de ciment que no coneixia. En aquell moment va començar a sentir-se malament -quelcom en el seu embaràs no anava bé- i va anar a la deriva cap a la platja. Va acabar varada en una platja plena de dutxes, palmeres i gent banyant-se. Per sort hi havia gent molt preocupada per la salut dels animals marins, que va avisar de seguida al Zoo d'una ciutat anomenada Barcino a l'antiguitat. No en va els homes avantpassats d'Heladas també hi havien fet cap cap aquelles terres, i ella, filla d'un mar que unia a tots plegats, va tenir bona acollida en aquell Zoo antic però mimat alhora per la munió de nens i nenes que anaven tot sovint a gaudir del contacte amb els animals. Els veterinaris la van cuidar molt fins que el seu petit dofí, a qui van anomenar kalispera, va néixer. I els nens i nenes de la ciutat gaudiren de debó amb els jocs que kalimera i kalispera van aprendre a fer a la gran piscina d'aigua blava. D'alguna manera tot el coneixement acumulat al mar es va poder transmetre de cop a uns nens nascuts a l'era de la tecnologia, però mancats del més preuat de les generacions anteriors. Recuperem doncs el coneixement ancestral per transmetre petites dosis a les generacions futures.

Dibuix: Nil Codina, 4 anys

LA PAPALLONA MÀGICA

Hi havia una vegada un bosc ple de vida meravellosa: hi vivien arbres centenaris al costat d'arbustos joves. El sotobosc era ple de fulles esteses. Adalt, al mig, abaix tot era un córrer d'animals amunt i avall. Hi havia un de ben petit que vivia a les fulles d'un roure centenari. Es deia el cuc màgic. Ell no sabia pas res de per què els seus pares li havien posat aquell nom tan misteriós. El que si sabia era el riure que provocava el seu cos menut i fràgil entre els seus amiguets del bosc. Això li preocupava força i no sabia pas com resoldre la situació. Però vet aquí que un bon dia es va començar a sentir estrany i el seu cos va anar supurant una mena de fil amb el que es va enrotllar i va decidir passar allà un grapat de dies. I quina va ser la seva sorpresa i la de tots els animalets del bosc quan d'aquell capoll va sortir ufanosa i alegre la papallona més bonica del bosc. Tots la van anomenar a partir d'aquell moment papallona màgica, en record del petit cuc que l'havia precedit. Perquè qué n'és de màgic que aquella papallona, després de trobar una altra papallona arribés a produir ous dels que naixeran els cucs, i així, des dels inicis dels temps fins als temps que vindran. Penseu-hi, tots hi podem transformar-nos i transformar el món una miqueta com fan des de sempre totes les papallones del món. Per començar podem ensenyar-los-hi als nostres fills el cicle biològic dels lepidópters amb cucs de seda o amb cucs del tomàquet, com nosaltres estem experimentant aquests dies a casa. Bona transformació.

Dibuix: Nil Codina

Publicat per Susana Martinez a Amics Arbres Arbres amics http://amicsarbres.blogspot.com/ el dia 28/10/2005